Taller en l'IES Rascanya

Relat: De periodista a “educadora” en premsa 

Què em trobaré? Coneixeran la premsa? Entendran la seua importància? Utilitzaran la xarxa per a estar al corrent de l’actualitat? Entre a l’aula del meu primer grup de 4t d’ESO de l’IES Rascanya. És l’institut que m’ha tocat per a desenvolupar la tercera edició del programa “Llegir premsa als IES” curs 2015-2016 de la Unió de Periodistes Valencians. Els mire, em miren. Cares inexpressives, algunes de dubte, altres d’expectants. Ells tampoc saben què passarà. Només els han dit que vindrà una periodista a classe per fer unes xarrades. De fet, sé les respostes a les meues preguntes. Només cal tindre en compte les migrades xifres de vendes de diaris, però, així i tot, sentir-los-ho dir em trenca el cor. Cap dels meus alumnes de quinze anys llig, ni que siga de tant en tant, cap diari. Alguns anomenen alguna capçalera. Potser han tingut algun diari a prop seu, però no en coneixen el tacte. En els altres grups, la majoria em contesta el mateix. Em trobe amb alguna excepció. I per Internet, què? Quan busquen informació que necessiten ho fan per Google. Directament, no han entrat mai en un diari digital.

Calia esperar-ho. Per això estic ací. Comence. Els mostre el quiosc. Els passe, perquè els fullegen, diaris locals –Levante, Las Provincias– i d’àmbit estatal: El País, El Mundo, La Razón, ABC. També els he dut El Jueves, i el setmanari El Temps i el diari Ara, per als interessats –no pregunte– en la llengua del país. És la primera vegada que els miren amb certa atenció. Verges de prejuís: ni “aquest és del PSOE”, ni “aquest va del costat del govern”. Bon punt de partida, el zero, per descobrir, més tard, en aquesta mateixa sessió, les línies editorials. Abans d’entrar en matèria, els ensenye a trobar la premsa per Internet. Les capçaleres de sempre i les noves, nascudes en la xarxa, recer i oportunitat per a tant de professional despatxat. Els advertisc també que els articles en Internet s’escriuen de manera diferent dels de la premsa escrita, per a “posicionar-se” –el que s’anomena redacció SEO– cosa que empobreix el llenguatge. Per això es continua recomanant la lectura en paper, més propensa també a la meditació.

Els pregunte què els suggereix la premsa. “Informació”, “actualitat”, és clar. Entre tots estirem el fil, “coneixement”. Continuem estirant-lo, “forma opinió”. Vaig apuntant en la pissarra. M’arriba, en veu baixa, una sentència desafiant: “conten el que volen”. Bé, m’aprofita per a continuar confeccionant el mapa conceptual de la premsa. Benvinguda la participació. “Vols dir que sents que et volen manipular?”. Tenim defenses per a evitar-ho. El lector ha de comparar i buscar en la premsa, i també exigir, el que anomenem “bon periodisme”. Em veig de jove, a la facultat. Escric: veracitat, fonts plurals, interpretació dels fets, opinió i informació ben diferenciada, text fluid. Donem voltes al tema de l’objectivitat: “Això, amics, no existeix”, sentencie. Els en conte un exemple típic,  el  de dos amics que et conten com ha anat una festa a què tu no has pogut assistir. Els dos et parlen de la música que van posar i de la gent que hi va anar. Coincideixen. Després l’un destaca què va dir un dels assistents, l’altre  remarca que tal persona es va excedir amb la beguda; l’un considera que la música estava massa alta, l’altre que no, etc. En definitiva, dues versions que, sense faltar a la veritat, destaquen i interpreten el que, segons el punt de vista dels respectius emissors, és el més important de l’episodi. El receptor decideix quina versió li ha agradat més, segons els seus interessos i també per la forma com li l’han narrat. I decideix que la propera vegada li preguntarà directament només a un dels seus amics. Així és també com es crea la fidelitat d’un lector envers un diari concret.

A continuació, acabem de confeccionar el mapa conceptual: també cal parlar dels gèneres periodístics, i del procés de producció de les informacions. Em mire com queda:

 Millor els projecte, perquè els quede més clar, la presentació en PowerPoint que he fet per a l’ocasió. El text de portada els impressiona prou:

Passem a la pràctica. Repartisc un bloc de fotocòpies a cada un. Ara compararem la portada de diferents diaris d’un mateix dia, el 18 d’octubre. Notícia principal, el procés independentista de Catalunya. Hi afig les portades de La Vanguardia, El Periódico de Catalunya i El PuntAvui. Els explique: quan es tracta d’un tema que afecta tant un territori en concret, cal llegir la premsa d’allà. Pregunta d’un alumne. Tu estàs a favor de la independència? Ai, ai, ai.  Li podria contestar que això no és de la seua incumbència. Però estic fent de mestra. Resposta: “El que jo pense sobre este tema és resultat d’haver avaluat els fets i les declaracions que pràcticament recullen tots els diaris i d’haver contrastat diferents valoracions.” “Per això és important llegir premsa. Però heu de saber com fer-ho”, responc misteriosament. Els dic que es fixen en els diferents temes de les portades, en els titulars de la notícia gran: són informatius o interpretatius? Estupefacció: un titular diu que Rajoy no fa res, un altre que tot està preparat per a interrompre l’autonomia de Catalunya. La ment se’ls activa, discerneixen els diferents “punts de vista”. Somriuen. Ja entenen per què els he dit que cal conéixer l’emissor.

Sona el timbre. “Espereu! Copieu el mapa conceptual! Us anirà bé per a l’exercici final que haureu d’intentar fer: un escrit en format periodístic sobre aquestes sessions!”.

El segon dia també hi vaig carregada. Els repartisc un altre bloc de fotocòpies. Hui veurem els diferents formats utilitzats per a presentar un mateix tema, el del càncer i la sang roja i processada. Identifiquem notícies, reportatges, entrevistes i articles d'opinió. També recursos com les infografies i els fotomuntatges. Ens fixem en la “correcció” dels escrits periodístics: busquem les “6w”, les diferents veus implicades: consumidors, carnissers, productors, ramaders, oncòlegs, dietistes, cuiners, i la mateixa OMS. Reconeixem l’impacte d’alguns dels titulars. Estan animats. Els agrada desgranar la notícia.

Els passe un últim bloc de fotocòpies. Els he assegurat que la premsa, a més d’informació política també porta notícies del que podria considerar-se del seu interés directe. I ho he de demostrar. D’entrada són escèptics. Però amb la primera ho encerte:

 N’hi ha una altra sobre ensenyament i noves tecnologies i unes quantes més sobre temes diversos: sobre la fossa comuna del cementeri de Paterna –una xica  adverteix que un familiar seu hi va ser afusellat–, sobre els preus de l’ús del mòbil en l’estranger, sobre els comentaris que va haver de suportar una lesbiana en una revisió ginecològica, sobre l’expansió dels drons, sobre llibres, etc. Sembla que els he convençut... Si més no, semblen atents. Potser ho fan veure, però el cas és que són prou correctes. Només en una classe on no ens ha acompanyat la tutora he hagut d’advertir a alguns alumnes que callaren i no molestaren els altres. L’ambient, afable, m’anima a permetre’m una afirmació grandiloqüent: “En les proves que haureu de passar per trobar treball, heu de demostrar que esteu al corrent de l’actualitat, siga en l’àmbit que siga, us distingirà, us donarà punts.” Ho faig més proper: “Penseu en un examen ací mateix, a l’institut; el profe al·lucinarà si, a més d’exposar correctament els coneixements que us a transmés en classe, hi incloeu un comentari que relacione aquest temari amb la realitat actual”. Silenci en la sala. Potser me n’he passat.

Passem a parlar de la producció de la notícia. Del fet inesperat, del cobriment d’actes anunciats, del periodisme d’investigació i de les rodes de premsa. Els conte el procediment que s’enceta segons el cas, la necessitat dels contactes, el que són les agències de comunicació, etc. Em commou que comencen a preguntar-me per les interioritats de la professió. El primer dia els vaig preguntar si algú s’havia plantejat ser periodista i ningú va alçar la mà.

I de nou a l’acció. Resulta que una professora de llengua del institut presentarà pròximament la seua última novel·la. Doncs prepararem llavors una entrevista amb ella. De primer ens hem de documentar sobre la seua obra, a veure que en trobem a Internet. Hauríem d’aconseguir el llibre; hem de telefonar a l’editorial perquè ens en facilite un. Millor també si en llegim algun d’anterior. Van sorgint les preguntes. Ai! Sona el timbre. “Noooo! Conta’ns més coses”. Quin plaer sentir de comiat aquesta expressió.

Fora de l’aula, però, encara tinc faena. Vull deixar a l’abast dels alumnes tota la documentació exposada a l’aula perquè la revisen al seu ritme. La meua coordinadora en l’institut, la vicedirectora, m’ha cedit un espai a la biblioteca.

                      
M’acomiade del professorat. Comentem l’experiència. Es manifesten en sentit positiu. Destaquen com he orientat els alumnes en la premsa per Internet i remarquen la insistència, com fan ells, en el valor de la informació com a font de coneixement, per a tindre criteri propi i pensar lliurament. No poden evitar, però, comentar la qualitat “infame” d’alguns mitjans. M’agraeixen el treball fet, inclòs el professor que m’adverteix que per als alumnes de PDC “el nivell era massa alt”. Conclusió final: “De segur que els queda alguna cosa del que els has dit”. Els professors de llengua assumeixen el control de l’escrit periodístic que he encomanat als alumnes. Me n’enviaran el resultat.